divendres, 19 de juny del 2009

dijous, 18 de juny del 2009

SUPERVIVIENTES


Es curiós com un fenomen televisiu tan explotat pot arribar a tenir encara aquestes elevadíssimes cotes d´audiència. El programa Supervivientes va tenir el passat divendres un 29% d´audiència, algo espectacular. Quin és el motiu? El motiu està en nosaltres, en la nostra manera de comprendre la vida. Als meus alumnes sempre els ho dic: un progrés científicotecnològic no porta necessàriament a un progrés de la humanitat. No obstant, aquesta és ja una línea molt explotada pels crítics: cada vegada la televisió emet més programacions basura. Això està més que clar, molts estem d´acord, però les cadenes televisives contraataquen acudint a la llei de l´oferta-demanda: es fa allò que la gent vol. Jo em pregunte: I què vol la gent? Allò al que els acostumes! Recordem el famós mite de la caverna de Plató: els humans apareguem lligats de cames i peus cara una paret, on determinades persones ens projecten sombres d´objectes. Segons Plató, vivim en un món de la ignorància, un món completament manipulat on veiem i creiem únicament allò que ens mostren. Com diria Nietzsche, els humans som com “camells”, obeim sense “rexismar” els esquemes socials imperants, en aquest cas, la cultura televisiva.

Molts de nosaltres desitgem veure-li el cos a Lucía Lapiedra. També disfrutem veient a Joselito “el ruiseñor” sofrint amb la companyia de Carmele Marchante. Es més, alguns es diverteixen com xiquets veient com la “periodista” salta d´un helicòpter o com un home amb un passat angelical lluita per ser un supervivent. Els humans, quan engeguem la televisió busquem un reflexe del que som o del que ens obliguen a ser. Tornem al pensament de Plató, segons ell, la majoria de nosaltres estaríem a un món sensible: un món de sombres. En aquest món cavernícola, el nostre, existeix un “prototip físic”, en el que quadra perfectament el “culet” de l´exactriu Lucia la Piedra. Defense la llibertat, em considere un home de ment oberta, però em preocupen els relativismes extrems en els que estem caiguent cada vegada més. No oblidem les brillants biografies dels nostres protagonistes televisius, observeu quina fotografia: Lucía la Piedra és unaexactriu porno” que actualment viu de la tonteria, Joselito és un home que cantava fa uns cinquanta anys i la senyora Carmele Marchante és una periodista especialitzada en entrevistar “personajillos”. No m´obligueu a posar el zoom, allà cadascú amb la seva vida privada.

No obstant, puc comprendre que hi hagi gent que es divertesca amb aquestes programacions. Puc entendre inclús que determinats “personajillos” rentabilitzen la televisió netejant al màxim les seves imatges públiques i omplint-se la butxaqueta. Sincerament, valore també l´esforç d´alguns famosos en les seves vides particulars, però em negue rotundament a considerar-los supervivents per allò que fan a la televisió. No em deixe insultar, supervivents érem els espanyols quan viatjàvem a França. Supervivent era mon pare quan treballava a França per poder “donar papo” als seus fills. Supervivents són també els pobres africans què creuen l´estret de Gibraltar arriscant les seves vides amb una patera. Si m´apureu, supervivents som tots els que ens despertem matinet per anar a treballar o els que paguen una hipoteca mensual a preus astronòmics. Les meves nebodetes Nuria i Laura, els meus companys del col.legi de Fàtima, conec molts supervivents pel treball diari que realitzen. I si el que busquem a tota costa és desconectar amb una programació d´entreteniment, us recomane programacions en la línea del Tu si que vales o del Tienes Talento. Aquestes programacions estimulen la creativitat, el talent, l´esforç i sobretot: respecten la igualtat d´oportunitats. Utilitzant terminologia Nietzscheana, potser siga més cómode ser un camell. Jo preferesc ser un lleó: un crític ferotge, un enemic del conformisme.

Sergi Pascual Tur

Filòsof

ENTREVISTA DEL LEVANTE

ENTREVISTA SOBRE EL FRACÀS ESCOLAR

Levante, el Mercantil Valenciano.

Sergi Pascual Tur és Llicenciat en filosofia i Diplomat en Teologia. Col.labora en varis periòdics de tirada nacional (Levante, Las Provincias, La Vanguardia, La Mañana...). Actualment és professor d´institut a Algemesí.

-Què en pensa del terme “fracàs escolar”?

Realment, considere que el terme pot donar lloc a males interpretacions. Els nostres joves no fracasen a l´escola. Més bé, existeix no un fracàs sinó un problema social, molts cambis que no assimilen els nostres joves. No és culpa d´ells haver viscut en aquesta època on tot sembla fàcil i ràpid.

- Què vol dir amb això de ràpid i fàcil? Creu que anem massa ràpids?

Simplement vullc dir que ara, amb Internet, amb les tecnologies en general, tot ho tenen al seu abast. Què han de fer un treball? Doncs van al buscador: “busquen i peguen”. Però ja et dic, ells és el que han mamat i cal paciència per reeducar-los. No coneixen altra cosa.

- Considera que el sistema educatiu s´adapta a les necesitats dels joves?

Si vols que et siga sincer, pense que el nostre sistema és molt fràgil i poc exigent de cara els alumnes. Et pots trobar alumnes de quart d´ESO que et fan trenta faltes d´ortografia amb tan sols un o dos fulls d´escriptura. A més, no és normal que la normativa tinga tantes transformacions.

- Què en pensa de la nova assignatura Educación para la ciudadanía?

Em sembla un quadre d´eixos vanguardistes! No li veig el trellat, tampoc ho veig pedagògic. Considere que els valors són importants, també pense que la llengua anglesa cada vegada és més necessària. Però veig l´assignatura com un excrement, resultat d´una crispació política. L´educació i la sanitat no deuen ser mai conseqüència sinó sempre causa d´un diàleg polític.

- Té algun objectiu per tal de frenar aquesta davallada de nivell a dintre del nostre sistema educatiu?

Al meu centre també impartisc l´assignatura nova “Treball Monogràfic d´investigació”. He el.laborat una programació bastant personal en la qual el professor es converteix en guia de l´alumne. Pense que en aquesta assignatura la “forma” és més important que el “contingut”. No m´importa el tema que el.legesquen, sempre i quan es puga investigar. Allò realment important és apartar-los del “cortar y pegar”. Intente motivar-los a llegir premsa, llibres, articles... També pretenc que escolten música, veguen pel.lícules... El que intente aconseguir és frenar l´acció directa (quasi innata) d´anar a Internet. Es complicat, però entre tots ho estem aconseguint. Internet s´ha de veure simplement com un mig mai com un fi. Mentre siga un fi, no podrem aconseguir bons resultats. Els nanos argumenten així: “Si a Internet està tot per a què buscar més?” El problema no és que la informació siga mala sinó que hi han mils i mils d´informacions distintes i cal aprendre a seleccionar les bones de les males informacions. Avuí, els jovens tenen molta informació i poca educació per a la utilització d´aquesta informació.

- He sentit campanades sobre la Qualitat en l´ensenyament? Què és això i què opina al respecte?

La Qualitat és un segell que alguns centres desitgen tenir. Una Gestoria s´ocupa de asegurar-se´n que el centre acompleix allò que programa. Es tracta de que hi haja una coherència entre allò pensat i allò fet. Pense que no està mal, no obstant em quede amb la frase del meu company de centre José Joaquin: “Cal tenir clars quins són els indicadors de qualitat, sino perdem el temps”. Pense que té molta raó, doncs de vegades el que és un indicador per a un professor no ho és per a un altre. No obstant, jo sóc d´aquells professors que tiren en falta l´educació tradicional. Tot açò són coses requerides per “la societat de control” en la què vivim. Adolf Huxley i George Orwell ja ho veien venir! Semblaven textos fantàstics, ara no ho semblen, veritat?

FOTO QUAN TREBALLAVA A BARCELONA.



SIN TETAS NO HAY PARAISO

SIN TETAS NO HAY PARAISO

La serie televisiva Sin Tetas no hay paraíso ha cobrat una gran audiència amb tan sols dos mesos d´emisió en les nostres pantalles televisives. Home, la frase dona que pensar. Primer que tot, què és el paradís? Segon: La xica que no tinga pits, què? Tercer, si la xica té pits, tampoc passa res i si té un bon cul, doncs tampoc. M´entra risa, què voleu que us diga... No cal fer massa cas amics, esta frase no té ni cap ni peus, com dirien al meu poble: Ni trellat ni forrellat.

Amb un títol molt temàtic i una temàtica molt actual, s´aconsegueix captar l´atenció dels espectadors, principalment dels nostres jovens o adolescents. També els majorets poc a poc ens anem enganxant. La meva amigueta Raquel, és de la que pensen que el Duque és atractiu. No passa res, jo em reforçe pensant que sóc simpàtic i bona persona, molt bona persona. Parlant de bona persona, recorde una vegada un amic que em comentà: he conegut una xica. Jo vaig mostrar interés per com era aquella xica. Ell es posà eufòric al ritme que deia: Es molt bona persona, advocada... Bueno, en aquestos casos ja es sap amb el què ens podem trobar...Quan algú resalta massa un valor, pinta mal la cosa...

Drogues, diners, luxe, bellessa, prostitució i consumisme es mesclen en aquesta serie formant una mascletà de les del senyor Cavaller. Apareixen alguns “antivalors” que els docents i pares intentem dia a dia evitar en els nostres jovens. Malgrat ser “antivalors”, queda clarament exposat, que una part rel.levant de la nostra joventut sembla atreta per tots aquestos esquemes tan superficials. Són molts els personatges de la serie, també de la realitat, els què consideren aquest món, com un trampolí cap a la felicitat. Aquest és un dels molts problemes que té la nostra joventut, però com que la felicitat és un concepte abstracte, allà cadascú...

No obstant, la serie televisiva també transmet un missatge més convincent i racional, una mare que es nega rotundament a la relació de la seva filla amb un Narcotraficant, atractiu, però a la vegada calculador i perillós. El germà de la protagonista (Cata), arrisca la seva vida en moltes ocasions per a què la seva germana s´aparte del “Duque”. Com veiem: L´amor si que té fronteres! Per a què l´amor es done amb certa normalitat, potser calen uns requisits en tota parella, el més important: la facilitat i la normalitat. Acàs és normal tenir una relació amb un home assasí i narcotraficant com aquest? Acàs és fàcil? M´agrada el caràcter de la mare, ella és com la meua, la senyora Rosario és d´aquelles que pensen en el “dime con quien vas y te diré como eres”. Ai, quantes vegades m´ha dit: “ En este vas” o “En este no vas”. Ni que jo fos un sant mare!

La serie és entretinguda, sap captar l´atenció dels nostres adolescents. La televisió sap despertar l´interés del seu públic, no oblidem que juga en ventatja amb el llenguatge verbal i no verbal: gestos, imatge, so, efectes... No obstant, com diria mon pare: “S´ha de lluitar molt en aquesta vida” El paradís, si existeix, no pot dependre de res superficial sino de l´autosatisfacció individual, entre d´altres coses més. Evidentment, els valors cadascú els pot elegir, són entitats abstractes i cadascú es fa la seva pròpia escala de valors. Però relativitzar sempre no és bo, de vegades, cal crear una estructura universal per a guiar un poc les nostres conductes morals. Hi ha que s´ho agafa a la tremenda i es converteix en un cartesià metòdic. El senyor Kant, tots els dies es despertava a la mateixa hora, arribà a convertir-se en referent per ajustar el rellotge de la catedral de Konisberg. Jo em pregunte: Com seria la seva vida íntima? Uf, millor ni pensar-ho, m´entra molta risa...

El concepte de felicitat actual va molt lligat al consumisme. Un bon cotxe, una bona casa, bona roba, un bon ordinador, això si, a poder ser portàtil i amb Internet, però del Wifi no del normalet i en pantalla plana. Els meus alumnes, saben massa bé que per arribar a aquest món no és precís fer colçes. Aleshores, adopten el que jo anomene “pasotisme”, denominat per alguns experts “fracàs escolar”. Què voleu que vos diga...Jo odie aquest concepte, sembla com si el nano sols fracasara a l´escola. A més, com que tinc un orgull docent, considere que el que passa és més bé un fracàs social, un fracàs de la humanitat, així que sembre un altre les culpes. A vore, l´actitud a casa és correcta? El cambi a casa no és evident? La societat no ha experimentat un gran cambi? Aleshores, la culpa fue del cha cha cha!

EL LLIBRE

EL LLIBRE


Si observem el significat del terme “llibre” al diccionari, de segur que ens semblarà una definició normal, inclús bastant avorrida. Sense esforçar-me en buscar, m´arriscaré en la definició: “objecte fet de paper amb tapes dures en el què mitjançant l´escriptura impresa es conten determinades coses…”. No obstant, les etiquetes són una convenció generalitzadora. Mai m´han agradat!

Amb el llibre podem imaginar, oblidar, recordar, aprendre, reflexionar, relaxar-nos, relacionar-nos…De vegades es converteix en un amic, d´altres vegades li prendríem foc o el tiraríem al fem. Però fixeu-se: sempre ens rodetja. Dóna igual si som metges, professors, estudiants, agricultors, ramaders, sempre hi ha un llibre al nostre voltant, sempre ens acompanya en les nostres vides. Qui no té un llibre a casa? És inevitable la seva existència!

Els joves viviu una etapa distinta a la que visquérem nosaltres els professors. Internet i els ordinadors són pura novetat! Sempre s´ha viscut sense Internet, sense mòvil i sense ordinadors. I us asegure que es vivia molt bé…Quan ens manaven un treball anàvem a la biblioteca, buscàvem llibres i ens posàvem tots juntets per comentar les nostres idees o simplement per xarrar d´altres coses no acadèmiques (que també està bé). Copiàvem frases de distints llocs i a partir de la informació extreta realitzàvem el nostre propi escrit. Què pena que no hi hagués Wikipedia, no? Què pena que no existira el Rincón del Vago, no? Esteu equivocats, d´aquesta manera (i sense el google) s´aprenien molts continguts i a més a més es fomentaven les relacions interpersonals: anar a la biblioteca, parlar amb companys, deixar-se coses, parlar amb la persona encarregada de la biblioteca…No s´equivoqueu, Internet és un mig més, no és cap fi…

L´altre dia vaig anar a la biblioteca del meu poble, pura curiositat després de tant de temps visquent per tot arreu. Em vaig emocionar de veure aquell lloc, el mateix en el què feia els meus deures i els meus treballs quan era petit. No obstant, els llibres eren pràcticament els mateixos, això si: hi havia 5 ordinadors ocupats per 5 xiquets en edat preadolescent. Estarien estudiant? Llegint? Pose la mà al foc que estaven al “Tuenti” o al “Messenger”. La distracció és important en l´ésser humà! No obstant, jo preferia aquella biblioteca en què la gent buscava, fullejava, xarrava i comentava les seves idees. Jo preferia aquella biblioteca en la què la Senyora Lluissa (veïna del meu poble) et renyia per tornar tard un llibre…Realment vaig sortir molt trist, semblava una empresa, algo deshumanitzat, havia perdut tot el seu encant, havia mort…Vaig obrir varis llibres i les dates últimes de lectura eren de fa 10 anys. Què trist! Lluissa, quant tire en falta aquells dies…

SERGI PASCUAL TUR

dimarts, 16 de juny del 2009

SALUD Y ENFERMEDAD. UNA VISIÓN ALTERNATIVA.

SALUD Y ENFERMEDAD. UNA VISIÓN ALTERNATIVA.

Al hablar de “enfermedades mentales”, existen muchísimos “prejuicios” al respecto, sólo tendríamos que preguntar a nuestros jóvenes: la mayoría cree en el dualismo loco/cuerdo, un dualismo con el que no siempre comulgo. Mi intención no está en “etiquetar”, sino mas bien en comprender y empatizar con aquellos que necesitan de nosotros. Realmente, todos necesitamos o podemos llegar a necesitar de alguien en algún momento de nuestras vidas. El cambio está garantizado, nunca sabemos con que nos podemos encontrar, el factor azar es siempre incontrolable y presente en nuestras biografías. Es aplicable aquí la frase de Heráclito: todo cambia, nada permanece igual. Dicho en palabras del autor: Nadie puede bañarse dos veces en el mismo río..

Está claro que con el paso del tiempo, existe un desgaste del organismo así como una dinámica mas pausada de éste. De este modo, empezamos a hablar de la Medicina o de las terapias aplicadas a este deterioro: Geriatría. En esta edad o fase de aprendizaje, nos podríamos encontrar con más o menos falta de dependencia: válidos, semiasistidos o asistidos. Sin embargo, también está el alzheimer, una simple diabetes o una depresión profunda…Uno piensa que todo esto sólo le ocurre al vecino, pero atención, puede llamar a todas las puertas: a la de pobres, ricos, poderosos, políticos y remunerados…Conversé con gente diversa, os lo aseguro. No quiero encasillar, esto de encasillar posiblemente sea una pesadilla del siglo XXI. El filósofo Michel Foucault, no cree en las identidades bajo ningún pretexto. Pienso que identificar una enfermedad con “pelos y señales” puede ser para los especialistas algo necesario, aunque a veces en la misma generalización existe el error. El Doctor Carlos Martínez es prudente a la hora de encasillar, eso me gusta. Como decía Nietzsche, el lenguaje mismo es una generalización. Con el ejemplo “la hoja es verde” lo entenderemos mejor…Una hoja nunca es del todo verde, así como nadie es del todo bueno, justo o “enfermo”. Son convenciones necesarias, pero mentiras al mismo tiempo. En palabras del Nietzsche: El lenguaje es comunicación pero también es error..La enfermedad es pues un “concepto”, por lo tanto, algo que se debe de tratar con mucha delicadeza, a veces encasillamos y nos equivocamos. Cuantas veces hemos dicho: “este está loco” o “este está pirado”. Hay que ir con mucha cautela, las categorías son en gran parte erróneas. A veces pienso que nuestro país necesita una medicina más humana, una psiquiatría o psicología menos acelerada. Los diagnósticos se dan a velocidades de Fórmula Uno. El factor tiempo es importante, parece ser que la salud mental de nuestro país tiene un grave problema: Saturación, maldita enfermedad del siglo XXI! Puede que precisemos cierta dosis humana propuesta por el humanista Karl Rogers, para eso, como siempre, se precisa de una intervención política.

Unas situaciones, se desarrollan por factores sociales, en otras realmente interviene cierta predisposición a desarrollarlas. O sea, estas situaciones o bien “se hacen o se nacen”. Por poner un ejemplo, la “esquizofrenia” tiene el factor claro de predisposición, factor genético. Por el contrario, la “drogadicción”, es producida por contacto con las drogas, las drogas es algo social y físico, normalmente (no siempre) externo al individuo. Son dos cosas realmente distintas! Por este mismo motivo, la educación juega y debe jugar un papel importante para evitar la aparición de determinadas enfermedades derivadas del contacto con el entorno social. Habría que ver como está la ley educativa y si los profesores tenemos suficiente autoridad en el centro donde desarrollamos nuestra función como docentes. Mejor no hablar de ello, este escrito se extendería demasiado.

Decidí conocer detalladamente el centro GERISÁN, ubicado en la localidad de Favara. Es un centro que combina perfectamente las técnicas Geriátricas con las médicas de todo tipo: tanto físico como mental. Por decirlo de otro modo, en este centro viven ancianos así como también gente con problemas que precisan de una atención mas o menos individualizada.

Por lo que respecta a las instalaciones, el centro se divide en dos módulos. Está el Módulo A, en el que se da un trato médico-geriátrico. En el Módulo B, tenemos un trato más médico-mental, donde se da un seguimiento a través de la medicación y otras terapias de tipo alternativo que dirigen los profesionales. Es interesante ver como a medida que subimos de planta aumenta considerablemente el grado de dependencia.

La conclusión que saco de esta visita es auténtica. A través de una visita práctica y personalizada, pude entender muchas mas cosas que mediante los manuales de Psicología Clínica o Geriatria. Que nadie os engañe, esto es la humanidad: enfermos, sanos, alegres, tristes. Este “animal político” o este “animal racional” también enferma y tiene problemas…Os deseo que penséis y cambiéis el discurso: no existe una clara frontera entre el enfermo y el sano, este dualismo hay que romperlo de una vez por todas: salud y enfermedad pueden aparecer juntos y pueden invertirse en cualquier momento de nuestras biografías.

Me gustaria terminar con una referencia al Mito de la caverna de Platón, discípulo de Sócrates. Realmente, somos unos ignorantes, no vemos mas que sombras de la auténtica realidad. Por este motivo, me gusta, cuando escribo, hacer trabajo de campo. Intento, en la medida de lo posible, adentrarme en el terreno que deseo conocer e investigar. Agradezco su amistad sincera a mi amigo Leandro, a los empleados del centro así como también al Doctor y Director Manuel Ramírez Aguilar. Un saludo a Doña Natalia Cots, ella mostró interés por este reportage. Aprovecho para saludar también al Doctor Carlos Martínez, con él aprendí muchas mas cosas de las que se imagina. Agradezco también su confianza a Don Bernat Clarí, director del Levante el Mercantil Valenciano (Edición la Ribera).

Sergi Pascual Tur

Filósofo y Escritor